Punts d’interès del patrimoni cultural i natural
La ruta circular inclosa en el projecte 360º Vall Bas suposa un recorregut de més de 80 km al voltant del municipi de la Vall d’en Bas, però també penetra en altres, limítrofs, com Rupit-Pruit( comarca Osona, província de Barcelona), Riudaura, Olot, o Sant Feliu de Pallerols.
Bona part d’aquest recorregut es produeix per alta muntanya, sovint lluny dels camins i nuclis principals, carenejant serres i travessant colls i valls. Però sí que en molts casos l’itinerari aprofita vells vies de comunicació, d’alt interès històric i arqueològic, o passa a la vora de molins, oratoris, capelles, etc., que també tenen el seu valor patrimonial, tan tisic com intangible.
Procurant posar ordre a tots aquests elements, es proposa una llista de 25 punts o zones clau, amb els seus textos corresponents, partint de Coll d’Úria i seguint en el sentit de les agulles del rellotge, tal i com està establert en el mapa georeferenciat del projecte.
A banda de les possibles informacions patrimonials d’interès, hem afegit breus comentaris sobre el recorregut, sempre que hi ha indrets panoràmics, forts desnivells, canvis de rumb, etc.
Documentació i textos:
Miquel Àngel Fumanal i Pagès
Dr. en Història de l’Art per la UB
President del PEHOC
Darrera etapa
Des del Coll de Bas emprenem direcció sud a través de diversos colls, carenes, i pics de poc desnivell, superant el puig Gatonera (735 m) fins al coll Sesarques. Al costat del mas el Serrat de la Boada hi trobem una alzina monumental. Des d’allí seguirem una cota gairebé plana fins a coll d’Úria.
Coll de Bas
Passada la font del Cingle (del Corb), carenegem tota la serra de la Solana d’en Soler fins al mirador de la Bandera (podem seure al “banc dels enamorats”, per contemplar el paisatge) i un lleu descens ens mena fins al coll de Bas (591 m). Aquest és una fita en les comunicacions de la contrada, modernament travessada per un túnel. Però fins a principis del segle XXI era el pas obligatori per anar de la Vall d’en Bas cap a Sant Feliu de Pallerols, i avui és un punt sempre recordat pels usuaris de la Via Verda, perquè hi troben el desnivell més gran de tot el recorregut fins a Girona.
Sector Puig Rodó
Creu la C-152 i travessem el veïnat de Voratosca vers el de Pocafarina, als peus dels primers contraforts de la serra del Corb. Aquí comença una forta ascensió passant pel Volcà del Racó (605 m) fins a l’Àrea Recreativa de Xenacs i el Puig Rodó (907 m), des d’on gaudim d’una fantàstica panoràmica 360 º (amb mirador i indicacions geogràfiques) del Pirineu, les Valls d’Olot, el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i fins al golf de Roses, a l’Empordà.
Via Verda
Des del Collell passem per la font de la Gruta i darrera la pista d’atletisme, una de les primeres intervencions importants que els multipremiats arquitectes RCR han fet a la ciutat d’Olot. Passat els Tossols recorrem uns centenars de metres de la Via Verda o Carril Bici que porta de Girona a Olot. Aquesta ruta va ser creada el 1992 sobre l’itinerari de l’antiga via del tren d’Olot, inaugurat el 1911 i clausurat el 1969. A prop d’una de les antigues estacions, el baixador de Codella, trobem l’aparcament de bicicletes del Parc de Pedra Tosca, resultat de les feixes i camps que els pagesos van delimitar amb pedra volcànica, i que també va ser rehabilitat pels RCR.
Pont del Collell
Un cop efectuat un fort descens per can Xons Vell, arribem a la casa del Collell i creuem el Fluvià per una passera. Aquí hi havia hagut un molí i un pont d’origen medieval, “d’esquena d’ase” i quatre arcades, del qual només en queden restes de pilars a la riba: l’aiguat de 1940 es va endur el molí, el pont, i va matar 8 dels seus habitants.
Oratori de Sant Valentí
Des de la Corda tornem a pujar tot carenejant cap al sud la serra de Sant Valení. S’anomena així per l’oratori de sant Valení, que corona el serrat (650 m), cèlebre per una coneguda romeria nocturna: al vespre del dia 13 de febrer (vigília del sant) els feligresos d’Olot es concentraven en el pla que hi ha entre can Lari (també dit “casa dels Capellans”) i la Costa, a prop de les fonts de Sant Roc. Llavors pujaven fins a l’oratori cantant el rosari i guiats amb torxes, i un cop a dalt es deien oracions i es cantaven lletanies. La diada s’amenitzava amb un sopar a base d’arengades a la brasa, i nous i avellanes de postres.
L’Hostal de la Corda
Gran casal del segle XVII, situat en un punt estratègic als afores d’Olot. Rep aquest nom perquè la memòria popular diu que aquí s’hi guardava la “soga” per a penjar els condemnats. Algunes forques s’havien col·locat coll amunt, en direcció a Riudaura, i per això s’anomena el “coll dels Morts”. El 26 de març de 1875 hi tingué lloc una reunió secreta entre els generals Francesc Savalls i Arsenio Martinez Campos, que significà la fi de la tercera guerra Carlina a Catalunya.
La Garganta
Superat el puig de la Rauta, amb una forta baixada de marrades arribem al pla de la Pinya. Allí giragonsem per algunes masies de l’antic terme, com la Costa, el Mas, Can Sorrilla, Mascaró i can Ribera, fins arribar a la Garganta, un mas documentat des del segle XIV amb una fantàstica galeria d’arcs de mig punt i volta d’aresta del segle XIX.
Oratori de Sant Pere màrtir
Resseguint la línia muntanyosa, superem la collada del Macià i arribem a l’oratori de Sant Pere màrtir. Aquest Pere va ser un frare dominic va néixer a Verona l’any 1206 i morí assassinat a prop de Milà. Els pagesos l’invocaven com a protector de les collites contra les pedregades. Abans de la unificació de la Vall d’en Bas (1968), en aquest punt confluïen els antics termes de Riudaura, Sant Privat i la Pinya.
Font de Joan
Ja baixats de Llandrics, passem el coll de Marroig o de Font de Joan, que rep el nom pel pet santuari ben a prop, al vessant nord. L’església de possible origen medieval va ser reformada completament al segle XVIII. S’hi conserva una campana del 1789. És un lloc de tradició especialment pels habitants de Riudaura.
Sector nord-oest
Des del coll de Ciuret (1297 m) ens dirigim cap a la serra de Freixeneda. Superada la casa i la font, travessem la riera de Collfred i deixem a la dreta el salt, la font i la bassa de Gorners, tots ells topònims que evoquen Gurn, el nom antic del massís del Puigsacalm. Poc abans d’assolir el Puig de Llandrics (1206 m) alguns noms ens recorden l’activitat logística dels vells temps en aquestes contrades: el serrat dels Traginers i el serrat de la Burra.
Serra Transversal
Des de Bracons continuem vers el nord pel GR 151.1 que ens mena a la collada de Sant Bartomeu (1249 m) i la mítica Font Tornadissa. Font amunt, arribarem al collet del Ferrer on ens podrem desviar cap a la dreta per fer els cims de Puig de Manter i el Puigsacalm, o bé seguir pel puig de Miralles fins passar a la vora del mas de Pla Traver, als peus del Puig Cubell. El poeta olotí Joan Teixidor evoca la bellesa de tot aquest entorn al poema justament titulat Pla Traver (musicat per Joan Josep Mayans):
<>
No hi ha dubte que el Puigsacalm és el segon cim de la Garrotxa i la fita més important del paisatge que conforma la Vall d’en Bas. Però el seu nom és bastant modern: als documents medievals se l’anomena muntanya de Gurn, un topònim d’origen preromà, que ha quedat fossilitzat en el riu que baixa des del Sallent cap a Sant Privat. A finals del segle X s’hi funda el priorat de canonges agustinians de Sant Corneli (encara hi ha el puig Corneli), després esdevingut capella de Santa Magdalena. És a partir de l’època moderna que es parla de Puigsacalm (Puig de la Calma).
Bracons
Reemprenent la marxa rumb nord fins arribar al coll de Bracons. El nom és degut (o viceversa) al mas Bracons (o Barcons), situat al vessant occidental. El coll ha estat, des de temps immemorials, una altra via habitual de comunicació des de la plana d’en Bas cap a Osona, sobretot quan es volia anar vers Torelló i Manlleu. Sabem que el camí que pujava des de Joanetes (encara s’aprecien alguns trams) es va empedrar a finals del segle XVIII.
Grevolosa
Als peus del turó de la Grevolosa, al vessant sud-oest, s’estén la coneguda fageda homònima, amb faigs més antics i espectaculars que la d’en Jordà (n’hi ha dos catalogats com a arbres monumentals. Però al contrari que la Fageda de Santa Pau, aquesta no es troba en terreny volcànic, ni tampoc al pla. Amb tot, és un dels llocs més visitats per la gent de la contrada.
Sector Falgars / Llancers
Amb continus alts i baixos, seguim cap al nord creuant el port de la Faja, pugem la Creu de rabadà (1262 m), baixem a coll d’Uran (o Duran), enfilem el puig Satoies (1251 m) fins al coll de Pedró. Al llarg d’aquest tram hem deixat a la dreta el nucli de Falgars, amb l’església de Sant Pere (s. XI), els masos la Batllia, Pibernat (originalment, “Pere Bernat”) i, finalment, sobre un esperó rocós, divisarem el Castelló (amb l’ermita de Sant Miquel, avui refugi del GEIEG). Des d’aquell castell pre-feudal sorgí el llinatge dels Bas, primer castlans dels comtes de Besalú, i després vescomtes de Bas. Des del coll de Pedró canviem a rumb oest i resseguim tots els cims de la serra de Llancers, una de les més icòniques i espectaculars de la Vall, fins a voltar el turó de la Grevolosa pel collet dels Rabadans.
Molí de la Faja
Des de l’Osca baixem en direcció a la casa de la Faja i el seu molí, conservat en part. La bassa ha desaparegut, però a l’exterior s’hi pot veure una mola volandera, trencada i coberta de vegetació. Les fonts del Molí també s’anomenen del Fluvià, perquè és on es considera que neix el riu Fluvià, que passa per Olot i Besalú, i desemboca a Sant Pere Pescador.
Cabrera
Passem a la vora del puig Flubiol (1253 m) per baixar cap al coll de Bram (1179 m) i tornar a pujar vers el puig del Llop (1226 m). D’allí baixem cap al collet de Cabrera, on conflueixen les “escales” que ens permetran pujar fins al santuari de la Mare de Déu de Cabrera. Originalment era la capella del castell de Cabrera, ja esmentada el 1144. El 1427 va ser enderrocada pels terratrèmols, i reconstruïda entre 1622 i 1641. Seguint l’estret pla carener arribem a les restes del castell de Cabrera, esmentat des del segle X. S’entreveuen les ruïnes de torres, murs i cisterna. Aquesta fortalesa fou l’origen del llinatge dels Cabrera, una de les famílies més poderoses de la Catalunya medieval, que estengueren el seu vescomtat des d’aquest cim inhòspit fins al majestuós castell de Monstoriu, la vila emmurallada d’Hostalric i el port de Blanes. Els seus hereus foren senescals del rei d’Aragó i senyors d’una part de l’illa de Sicília. El castell roquer estava molt ben defensat, amb la coneguda “Osca” (trau o esquerda) al sector nord, cap a on seguim el recorregut.
Aiats
Des de pla de Bertajol iniciem una nova ascensió, passant per la cabanya del Sant Crist fins al puig de Sabastida (1242 m) un nom que pot evocar l’existència d’una antiga fortificació. Des d’allí acabarem d’enfilar-nos fins al pla d’Aiats i els cingles monumentals que cauen vers el sud 1312 m). Al vessant sud-oest albirem el casal d’Aiats, que dona nom a la muntanya (o viceversa?) i pel vessant sud-est la gran pairalia de Comajoan, amb l’ermita de Sant Gil. Als seus peus i discorre el camí ral, en direcció a Cantonigròs.
Serra de Mateus
Seguim carenejant la serra de Mateus (o del Mateus), superem el turó de Santa Cristina i arribem al Grau Xic. Des d’aquest punt i fins l’Empedrat de l’Alou (o dels Alous) seguim el traçat de l’antic camí ral Vic-Olot, construït entre 1729 i 1731. En aquest tram de calçada hi podem apreciar empedrats de còdols i lloses, talussos de pedra seca i restes de guardarodes.
Collet de Pixanúvies
Diu la llegenda que «L’hereu del marquès del Prat de Sant Esteve d’en Bas no trobava cap noia per casar-se. Entre el capellà d’en Bas i el rector de Falgars, a petició del marquès, varen trobar una canditada, la pubilla del mas Alou de Pruit. L’inconvenient era que la noia festejava amb un pastor de Pujolriu. Malgrat això, els pares de la noia decidiren casar-la amb l’hereu del marquès a l’església de Falgars, tot i la oposició de la pubilla. El dia del casament, la comitiva de la núvia marxà a cavall cap a Falgars passant pel camí de Renyins. Un cop arribats al collet situat damunt de la masia, la núvia va aturar la comitiva per poder fer les seves feines darrera d’uns matolls. Força estona després, al veure que la núvia no tornava, l’anaren a buscar però ja no la trobaren. Aquesta absència s’interpretà com una fugida coordinada amb el pastor de Pujolriu. Es creia que la núvia s’escapà per un corriol camuflat per la vegetació i s’amagà en una cova situada prop de la casa del Grau, on l’esperava el seu estimat. Temps després, la parella es casà i marxà cap a França, tot i que també es deia que es van quedar per aquesta zona».
Pui d’Afra
Enlairada sobre el coll de Pruït, a l’inici de la serra de Mateus, trobem les restes de la torre del Puig d’Afra (també anomenada del Coll o “dels carlins”) formava part de la xarxa de telegrafia òptica creada al segle XIX. El topònim d’Afra ens remet a santa Afra, que segons la tradició va ser convertida al cristianisme per sant Narcís, patró de Girona (hi ha l’ermita de Santa Afra al municipi de Sant Gregori). La panoràmica que se’ns obre des del puig és d’aquestes que treuen l’alè: una visió de 360º, des del Pirineu fins al Montseny i el Vallès, i des del Pedraforca fins a la costa de l’Empordà.
El Coll, El Torrent i la Teuleria del Torrent
Des de Trafa travessem les Roques Estretes i arribem al Coll de Pruït. Aquest és un altre pas estratègic, poblat des de l’alta edat mitjana. Hi trobem els grans casals del Coll (degut al lloc) i el Torrent i la seva teuleria, i més enllà, cap al nord, atalaiarem la Garganta i una vista magnífica del Pirineu. Aquestes masies (s. XVI-XIX) oferien als viatgers refugi, menjar i reparacions per a carros i cavalls, també en temps de guerra. El 1709 «...la cavalleria ha posat el camp a prop de la Garganta, i el general de dita partida s’ha posat al Coll...».
Trafa
Seguim pujant fins al pla de Trafa (o Tràfec), un lloc estratègic d’etimologia incerta. Al segle XVII també s’anomena Tarafa. Per allí creuava una de les vies més antigues que enfilava el Collsacabra: el denominat “camí del Rei”, probablement anterior al conegut camí Ral. L’any 1709 «...los francesos son anats a Olot, alguns dies abans de Sant Lluc, i ha vingut una gran partida de gent, a Tarafa i al Grau».
Clot de l’infern
Ascendim seguint a poc a poc el contorn de la muntanya, i passem a la vora del Clot de l’Infern. Aquest és un topònim molt comú a altres llocs de Catalunya, amb moltes variants. Potser té a veure amb la morfologia del terreny, que s’enfonsa serra endins, com si es tractés d’un forat cap als inferns. Poc després d’un fort desnivell arribem a la Feixassa (gran feixa) i a l’Avenc de la Feixassa, una cova natural visitada pels excursionistes.
Coll d’Úria
Mític coll de muntanya del sud de la Garrotxa, que separa des d’antic les terres del vescomtat de Bas (conca del Fluvià) i els vescomtats d’Hostoles (conca del Brugent) i Cabrera (Collsacabra). J. Coromines proposa una etimologia poètica per aquest indret: Úria o Òria deriven de la paraula llatina aurea, en referència al color daurat i rogenc de les fulles dels arbres d’aquesta zona (especialment els faigs) quan arriba la tardor.
